La Diablada és una dansa tradicional andina plena de simbolisme, originària principalment de Bolívia però també present al Perú i Xile. Aquesta expressió cultural combina elements religiosos i mítics per representar el conflicte entre el bé i el mal. Els ballarins vesteixen màscares intricades amb formes de dimonis i àngels en aquesta festa que és un dels punts centrals del Carnaval de Oruro, reconegut per la UNESCO com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

La Diablada combina tradicions prehispàniques amb influències cristianes introduïdes durant la colonització. Els dimonis que protagonitzen la dansa tenen arrels en les creences indígenes sobre els esperits protectors de les mines, coneguts com a Tío o déus subterranis, que es van sincretitzar amb la figura cristiana del dimoni. Això crea una narrativa rica i ambigua, on el mal no només és una força a combatre, sinó un reflex de les tensions entre les cultures indígena i europea.

La dansa està present en diverses festivitats andines, però és al Carnaval de Oruro on assoleix el seu màxim esplendor. Aquí, centenars de ballarins desfilen amb màscares fetes a mà, plenes de colors i detall, acompanyats per bandes de música que interpreten ritmes tradicionals.

La Diablada, com a dansa folklòrica, connecta amb altres tradicions del món que utilitzen el moviment coreogràfic per expressar narratives culturals, valors socials o espirituals. Aquestes connexions posen en relleu la universalitat del llenguatge corporal com una forma d’expressió i cohesió cultural.

El joc basat en la Diablada combina habilitat i equilibri en un taulell mòbil que simula els moviments de la dansa. Els jugadors han de col·locar i moure unes pilotes de fusta mentre uns petits autòmats balladors l’acompanyen amb la seva dansa.

La Diablada, com altres tradicions que combinen el ball, les màscares i la música, ens recorda la capacitat humana d’utilitzar l’art per representar conflictes interns i comunitaris. Aquesta dansa connecta passat i present, el món espiritual i el terrenal, i fomenta llaços socials alhora que manté viva una rica herència cultural.